dissabte, 29 de novembre de 2008

Com ensenyar que el més important no es guanyar?

Un dia d’aquest, en una visita que vaig fer en una instal·lació esportiva, no diré el seu nom, en el plafó d’anuncis i vaig veure un retall d’un diari on hi havia un escrit firmat per en Joan Golobart, que si no vaig errat deu ser aquell jugador que tenia l’Espanyol al final de la dècada dels 80. Doncs bé, em vaig entretenir a llegir-lo i em va sobtar agradablement el missatge que en Golobart volia transmetre en el seu escrit i que crec pot servir-nos a tots nosaltres per extreure’n les millors de les conseqüències, us el transcric tot seguit:

Com ensenyar que el més important no es guanyar?

Tots els pares que tenim fills que practiquen algun esport sempre indiquem la importància que te per la seva formació personal. Però al final quasi totes les accions i esforços dels clubs, dels entrenadors i dels pares, demostren que el gran objectiu, encara que valorant la formació, es guanyar. Aquest es un error que demostra la pobresa dels nostres valors i formadors. L’esport ha de ser el millor vehicle per la formació dels nostres petits. Es cert que promoure certa competitivitat en busca d’un resultat es interessant en quan a la exigència de donar el màxim d’un mateix, però no ha de tenir major rellevant-se. Els estats que ha d’abordar la pràctica d’un esport son el següents:

Coneixement d’un mateix.
Quan un practica un esport, es posa a prova i ha de resoldre una sèrie de situacions que inevitablement l’acabaran definint. Es algu similar al que ens succeeix en el nostre devenir en la vida. En conseqüència, es fonamental que els entrenadors i els pares forcin als practicants a un reconeixement de si mateixos, tant de les seves virtuts com dels seus defectes.

Provocar la reflexió.
Que els nens arribin, amb ajuda, a les seves pròpies conclusions sobre els defectes que han de corregir i les virtuts que han de potenciar, tenint sempre aquestes present perquè seran els fonaments del seu valor. Si les tenen sense que hagin existit factors externs que les provocaran, es que, en certa manera, forment part dels seus gens.

Augmentar l’autoestima:
Estic cansat de veure entrenadors –en aquest cas no puc anomenar-los formadors- que no paren de cridar i menysprear als seus jugadors. Un entrenador molt important de la NBA deia que els encerts es criden i els defectes es murmuren. Un altre gran de l’esport, Van Basten, indicava que, de cada deu entrenadors, un potenciava les qualitats del jugador i el resta les disminuïa. Des d’aquí reto als entrenadors a que es defineixin en quin bàndol es situen. Els puc assegurar que la majoria de les nenes i els nens donen un rendiment menor del que podrien, i en conseqüència gaudeixen menys. La gran majoria es millor del que creu.

Provocar afany de superació.
Una societat només millorarà si existeix afany de superació, que, com tot, es pot educar. Si som capaços d’aconseguir que els nostres petits esportistes millorin mitjança els punts anteriors, amb la conseqüent satisfacció que això sol proporcionar, tindrem sens dubta una societat millor, més justa i més solidària.

Premiar l’esforç diari.
Si en el meu equip tinc nois o noies molt qualificats, però durant els entrenaments treballen menys que altres no tan capacitats, la meva obligació com a formador serà alinear a aquells que s’han esforçat al màxim. Evidentment, aquesta actitud va en contra de la possible victòria, però va a favor de tots els integrants de l’equip.

Sentit del deure.
Les figures del meu equip han de ser aquelles que es comprometen al màxim, ja sigui per la seva actitud, per la seva resposta davant les dificultats o per el seu caràcter solidari respecte als seus companys durant els partits. Els pares i formadors han de procurar que el compromís sigui un valor en alça.

Formació abans que victòria.
Els nois somien amb arribar a ser professionals d’un esport, i se’ls ha de permetre aquesta llicència. El que no es acceptable es que els formadors i els pares també pensin que pot ser així: el percentatge que al final arriba es mínim, de manera que el que s’ha de prioritzar es la formació abans que la victòria. Tot formador que entreni a menors de 15 anys i no tingui l’obsessió per formar abans que per guanyar, per favor, que es quedi a casa o se’n vagi al món professional. Ningú pot discutir-me que els punts exposats anteriorment no siguin prioritaris en el esport a certes edats. I jo els pregunto: amb la dificultat que suposa intentar ser un bon formador, qui te temps per pensar en guanyar?

Va ser publicat en el diari de La Vanguardia el 8 de maig d’enguany, i espero que em dispensin d’haver usurpat aquest retall de premsa, però crec que en aquest plafó en podrà tenir una millor exposició i a la vegada una major capacitat de fer reflexionar a aquests agents esportius, que han de tenir el deure de la formació esportiva i humana de molts dels nostres petits i que d’aquí poc temps seran el present de la nostra societat.

divendres, 7 de novembre de 2008

A que juguem.

Avui donant una volta per dins l’ordinador he trobat un escrit que ni recordava, ni recordo on va sortir publicat, possiblement en algun fulletó o revista que haguéssim editat.Però crec que bo i el temps que pot fer que tingui, no ha perdut actualitat, pel què l’he desempolvat i el torno a fer public per si pot servir de reflexió a més d’un.

“M'agradaria que algú em pugues fer cinc cèntims i m’aclarís les idees, per si tal vegada no les tinc prou clares, o poder es que he quedat desfasat en el temps i que l'esport ja no és el que jo creia el que era, i es què a prop d'entrar al club dels que tenen els cinquanta i encara que a mi no m'ho pugui semblar, per molt bé que em pugui trobar, el cert és que ja m'he endinsat més enllà de la meridional de la meva vida i això també et dona que pensar.

Recordo, que quant començava el meu caminar per el món de l'esport, al qual m'hi vaig introduir als nou anys, tot sol, ningú em va apuntar a cap club o escola esportiva, ja que tampoc existien, ho feia amb la sana il·lusió de la competitivitat buscant el joc per el joc, l'esforç per l'esforç, el sacrifici pel sacrifici i al voltant de tot això va resultar que sense adonar-me em curtia com a persona, adquirint uns valors que posteriorment serien fonamentals pel desenvolupament personal, però per si no fos prou, encara rebria el millor que podem rebre, com són les amistats fermes, les veritables amistats que perduraran per sempre més al llarg del temps i envoltat d'aquestes amistats i relacions em vaig tenir la sort d'ensopegar amb la que passaria a ser la meva dona, la meva muller, la meva companya i amb ella em tingut també la sort de formar una família que afortunadament, també se sent esportista.

Bé, tornant al fil de la qüestió i motiu d'aquest escrit, i com diria la gent gran, és que les coses han canviat molt, diguem en els últims..... 40 o 30 anys, ja que en aquests anys enrera si es tenia sort podries gaudir d'un entrenador, normalment jugador del primer equip i que ho feia de forma totalment altruista i per que li agradava, delegats no existien, d'estadístiques no em sabíem ni el nom, pistes cobertes? una quimera, desplaçaments, amb tren, pares a la grada, més ben dit a la banda, ni un o en el millor del casos ben pocs. Però tot això amb el temps, he de creure que per bé, ha anat canviant, gràcies en part al progrés en la societat i en part a la gent d'aquesta generació que vàrem trobar en l'esport aquests valors que comentava i que posteriorment em volgut que adquirissin els nostres fills, intentant des de ben petits introduir-los en el món de l'esport i suposadament, en alguns casos, aquesta introducció, imposada, no ha estat acceptada pel jove esportista, al qui tal vegada no se l'ha deixat creixé i deixar-lo triar dins del ventall de les nombroses activitats esportives, i que avui en dia és poden trobar arreu de la nostra societat.

Però per si això fora poc, amb la millor intenció del món, en molts casos, els pares s'han convertit amés em entrenadors, preparadors físics, dietètics, consellers i representants, creant-se al voltant de tots ells unes falses expectatives que en la immensa majoria dels casos i quan els resultats que s'esperaven no arriben, es cau en el desànim i en l'abandó d'allò que tant els havia omplert i motivat, perdent-se la possibilitat de "reclutar" un possible bon educador i col·laborador per tal de fer d'aquesta noble activitat una roda sense fi, ja que els jugadors d'avui en dia han de ser els possibles entrenadors i directius del demà i són aquests els que hauran de agafar el relleu dels que avui intentant en més o menys fortuna regir el destí dels equips i clubs als que poden pertànyer.

Últimament hem viscut la fugida o deserció de sers jugadors, considerats en molts casos com a nostres per el seu llarg pelegrinatge pels diferents equips de l'entitat, on els vàrem veure créixer com esportistes i un cop han aconseguit arribar al nostre equip més representatiu, han decidit provar altres llocs, decisió que respectem però que se'ns fa difícil de comprendre quan el canvi es produeix per anar a jugar a un altre equip de similars condicions i nivell esportiu, primant només la qüestió econòmica o bé l'egoisme esportiu anteposant només el seu propi interès i menyspreant tot allò que per tenir tant a l'abast no se li dona la importància deguda i la veritat és que tots i cadascun d'ells, amb el pas del temps i amb el cor a la mà, se n'adonen de l'error que varen cometre en el seu dia, ja que no hi ha res més bonic que ser apreciat, respectat i estimat com a persona i esportista allà on et varen veure créixer com a jugador i persona.

Si esportivament, per les qualitats de qualsevol jugador, el Club se'ls fa petit, nosaltres com a club i com a persones que apreciem als nostres esportistes serem els primers en aconsellar-los en aquestes difícils decisions, però fora bonic que sempre tingueren present d'on provenen i que si la fortuna no els ha estat propicia, la primera opció que haurien de plantejar-se hauria de ser la d'on provenen, fen bona la dita "roda el món i torna al born" i posar a disposició dels més joves les seves experiències viscudes per tal d'aconsellar decisions que puguin resultar errònies.”