Torneig de Nadal

Bé, el 12è Torneig de Nadal de Bàsquet Femení i 5è Memorial Adolfo Garcia, se acaba't i jo personalment no n’he pogut gaudir-ne, ja que una inoportuna i beneïda grip m’ha deixat fora de combat per uns dies, coincidint malauradament amb les dates del torneig, i haure d'aprofitar aquest mitja per fer arribar el que m’hagués agradat poder posar de manifest en l’acte de clausura del mateix i que no és altre cosa que el següent:
Primer de tot agrair públicament la dedicació i hores invertides en l’organització d’aquest 12è Torneig de Nadal, abocades per la Carme Font i en Cèsar Aneas, que juntament amb els seus col·laboradors han estat els veritables artífex de que el mateix arribes a bon port. Així mateix agrair la comprensió obtinguda per part de tots els equips participants, ja que el que no podia preveure l’organització es que el Déu Zeus, fes de les seves el dia de Sant Esteve i amb un temporal de vent i pluja malmetia la coberta de la pista de La Gàbia i com a resultat provoques unes goteres que ens van fastiguejar la primera jornada del torneig, però un cop superat aquest tràngol i amb la bona predisposició de tothom, pel que m’han dit, es va poder gaudir d’unes jornades festives amb el bàsquet com a protagonista d’aquestes diades d’agermanament entre totes les jugadores participants.
Aquests fets inoportuns, que han estat a punt de fer-nos enrere, ens han de demostrar que amb ganes i imaginació tot es pot superar, de totes maneres vull fer-vos una promesa que espero es pugui complir, al menys personalment hi posaré tot el que de la meva part hi pugi posar, i es que en la propera edició d’aquest Torneig el puguem celebrar amb una nova instal·lació que s’està construint a toca de la Via Europa, en el carrer d’Euskadi i en el qual hi podrem portar endavant el mateix al disposar de tres pistes de joc reglamentàries. Torneig que podria significar la inauguració oficial o oficiosa d’aquesta instal·lació i a la que ens agradaria poder comptar amb tots el Clubs i equips que han participat en aquesta darrera edició, per tal de rescabalar-los de les possibles molèsties que els hàgim pogut ocasionar.
Donar les gràcies a tots els col·laboradors desinteressats que han aportat el seu esforç, als àrbitres per la seva comprensió i aportació i felicitar a totes les jugadores per la seva implicació i la seva esportivitat i desitjar-vos a tots, un BON ANY 2009 i que gaudiu del bàsquet.

Beneïda Grip

Quan em disposava a fer l’escrit de la cloenda del Torneig de Nadal, al qual no hi vaig poder assistir per causa (no li vull dir culpa) d’una Grip, en el mateix l’anava a qualificar de “maleïda” però vaig reflexionar un moment i tal vegada fora més correcta anomenar-la beneïda, ja que ben mirat i pensat, l’hauríem de dir beneïda grip, sempre i quan no hagi de suposar un risc per la salut o la vida d’una persona, ja que La Grip, a part fer-te’n adonar de la quantitat de muscles i ossos que tens en el teu cos i el mal de cap que t’aborda en arribar la nit, poder es dels pocs que ens fan parar i baixa de la nòria de la vida, posar el peus a terra, desconnectar de tot per uns dies, quedar endormiscats i mentre tant somiar veritables somnis quasi reals que quasi es poden tocar, i amés et dona temps per posar ordre a les teves idees i a sobre qui mes t’estima i estimes et cuida com si fossis un nen petit, el nen que no voldries haver deixat de ser mai. Per tant com voleu que li digui “maleïda”. Benvolguda grip que tinguis un curt any i em tornis a visitar amb dolçor quan tu vulguis, saps on tens casa teva.

Com ensenyar que el més important no es guanyar?

Un dia d’aquest, en una visita que vaig fer en una instal·lació esportiva, no diré el seu nom, en el plafó d’anuncis i vaig veure un retall d’un diari on hi havia un escrit firmat per en Joan Golobart, que si no vaig errat deu ser aquell jugador que tenia l’Espanyol al final de la dècada dels 80. Doncs bé, em vaig entretenir a llegir-lo i em va sobtar agradablement el missatge que en Golobart volia transmetre en el seu escrit i que crec pot servir-nos a tots nosaltres per extreure’n les millors de les conseqüències, us el transcric tot seguit:

Com ensenyar que el més important no es guanyar?

Tots els pares que tenim fills que practiquen algun esport sempre indiquem la importància que te per la seva formació personal. Però al final quasi totes les accions i esforços dels clubs, dels entrenadors i dels pares, demostren que el gran objectiu, encara que valorant la formació, es guanyar. Aquest es un error que demostra la pobresa dels nostres valors i formadors. L’esport ha de ser el millor vehicle per la formació dels nostres petits. Es cert que promoure certa competitivitat en busca d’un resultat es interessant en quan a la exigència de donar el màxim d’un mateix, però no ha de tenir major rellevant-se. Els estats que ha d’abordar la pràctica d’un esport son el següents:

Coneixement d’un mateix.
Quan un practica un esport, es posa a prova i ha de resoldre una sèrie de situacions que inevitablement l’acabaran definint. Es algu similar al que ens succeeix en el nostre devenir en la vida. En conseqüència, es fonamental que els entrenadors i els pares forcin als practicants a un reconeixement de si mateixos, tant de les seves virtuts com dels seus defectes.

Provocar la reflexió.
Que els nens arribin, amb ajuda, a les seves pròpies conclusions sobre els defectes que han de corregir i les virtuts que han de potenciar, tenint sempre aquestes present perquè seran els fonaments del seu valor. Si les tenen sense que hagin existit factors externs que les provocaran, es que, en certa manera, forment part dels seus gens.

Augmentar l’autoestima:
Estic cansat de veure entrenadors –en aquest cas no puc anomenar-los formadors- que no paren de cridar i menysprear als seus jugadors. Un entrenador molt important de la NBA deia que els encerts es criden i els defectes es murmuren. Un altre gran de l’esport, Van Basten, indicava que, de cada deu entrenadors, un potenciava les qualitats del jugador i el resta les disminuïa. Des d’aquí reto als entrenadors a que es defineixin en quin bàndol es situen. Els puc assegurar que la majoria de les nenes i els nens donen un rendiment menor del que podrien, i en conseqüència gaudeixen menys. La gran majoria es millor del que creu.

Provocar afany de superació.
Una societat només millorarà si existeix afany de superació, que, com tot, es pot educar. Si som capaços d’aconseguir que els nostres petits esportistes millorin mitjança els punts anteriors, amb la conseqüent satisfacció que això sol proporcionar, tindrem sens dubta una societat millor, més justa i més solidària.

Premiar l’esforç diari.
Si en el meu equip tinc nois o noies molt qualificats, però durant els entrenaments treballen menys que altres no tan capacitats, la meva obligació com a formador serà alinear a aquells que s’han esforçat al màxim. Evidentment, aquesta actitud va en contra de la possible victòria, però va a favor de tots els integrants de l’equip.

Sentit del deure.
Les figures del meu equip han de ser aquelles que es comprometen al màxim, ja sigui per la seva actitud, per la seva resposta davant les dificultats o per el seu caràcter solidari respecte als seus companys durant els partits. Els pares i formadors han de procurar que el compromís sigui un valor en alça.

Formació abans que victòria.
Els nois somien amb arribar a ser professionals d’un esport, i se’ls ha de permetre aquesta llicència. El que no es acceptable es que els formadors i els pares també pensin que pot ser així: el percentatge que al final arriba es mínim, de manera que el que s’ha de prioritzar es la formació abans que la victòria. Tot formador que entreni a menors de 15 anys i no tingui l’obsessió per formar abans que per guanyar, per favor, que es quedi a casa o se’n vagi al món professional. Ningú pot discutir-me que els punts exposats anteriorment no siguin prioritaris en el esport a certes edats. I jo els pregunto: amb la dificultat que suposa intentar ser un bon formador, qui te temps per pensar en guanyar?

Va ser publicat en el diari de La Vanguardia el 8 de maig d’enguany, i espero que em dispensin d’haver usurpat aquest retall de premsa, però crec que en aquest plafó en podrà tenir una millor exposició i a la vegada una major capacitat de fer reflexionar a aquests agents esportius, que han de tenir el deure de la formació esportiva i humana de molts dels nostres petits i que d’aquí poc temps seran el present de la nostra societat.

A que juguem.

Avui donant una volta per dins l’ordinador he trobat un escrit que ni recordava, ni recordo on va sortir publicat, possiblement en algun fulletó o revista que haguéssim editat.Però crec que bo i el temps que pot fer que tingui, no ha perdut actualitat, pel què l’he desempolvat i el torno a fer public per si pot servir de reflexió a més d’un.

“M'agradaria que algú em pugues fer cinc cèntims i m’aclarís les idees, per si tal vegada no les tinc prou clares, o poder es que he quedat desfasat en el temps i que l'esport ja no és el que jo creia el que era, i es què a prop d'entrar al club dels que tenen els cinquanta i encara que a mi no m'ho pugui semblar, per molt bé que em pugui trobar, el cert és que ja m'he endinsat més enllà de la meridional de la meva vida i això també et dona que pensar.

Recordo, que quant començava el meu caminar per el món de l'esport, al qual m'hi vaig introduir als nou anys, tot sol, ningú em va apuntar a cap club o escola esportiva, ja que tampoc existien, ho feia amb la sana il·lusió de la competitivitat buscant el joc per el joc, l'esforç per l'esforç, el sacrifici pel sacrifici i al voltant de tot això va resultar que sense adonar-me em curtia com a persona, adquirint uns valors que posteriorment serien fonamentals pel desenvolupament personal, però per si no fos prou, encara rebria el millor que podem rebre, com són les amistats fermes, les veritables amistats que perduraran per sempre més al llarg del temps i envoltat d'aquestes amistats i relacions em vaig tenir la sort d'ensopegar amb la que passaria a ser la meva dona, la meva muller, la meva companya i amb ella em tingut també la sort de formar una família que afortunadament, també se sent esportista.

Bé, tornant al fil de la qüestió i motiu d'aquest escrit, i com diria la gent gran, és que les coses han canviat molt, diguem en els últims..... 40 o 30 anys, ja que en aquests anys enrera si es tenia sort podries gaudir d'un entrenador, normalment jugador del primer equip i que ho feia de forma totalment altruista i per que li agradava, delegats no existien, d'estadístiques no em sabíem ni el nom, pistes cobertes? una quimera, desplaçaments, amb tren, pares a la grada, més ben dit a la banda, ni un o en el millor del casos ben pocs. Però tot això amb el temps, he de creure que per bé, ha anat canviant, gràcies en part al progrés en la societat i en part a la gent d'aquesta generació que vàrem trobar en l'esport aquests valors que comentava i que posteriorment em volgut que adquirissin els nostres fills, intentant des de ben petits introduir-los en el món de l'esport i suposadament, en alguns casos, aquesta introducció, imposada, no ha estat acceptada pel jove esportista, al qui tal vegada no se l'ha deixat creixé i deixar-lo triar dins del ventall de les nombroses activitats esportives, i que avui en dia és poden trobar arreu de la nostra societat.

Però per si això fora poc, amb la millor intenció del món, en molts casos, els pares s'han convertit amés em entrenadors, preparadors físics, dietètics, consellers i representants, creant-se al voltant de tots ells unes falses expectatives que en la immensa majoria dels casos i quan els resultats que s'esperaven no arriben, es cau en el desànim i en l'abandó d'allò que tant els havia omplert i motivat, perdent-se la possibilitat de "reclutar" un possible bon educador i col·laborador per tal de fer d'aquesta noble activitat una roda sense fi, ja que els jugadors d'avui en dia han de ser els possibles entrenadors i directius del demà i són aquests els que hauran de agafar el relleu dels que avui intentant en més o menys fortuna regir el destí dels equips i clubs als que poden pertànyer.

Últimament hem viscut la fugida o deserció de sers jugadors, considerats en molts casos com a nostres per el seu llarg pelegrinatge pels diferents equips de l'entitat, on els vàrem veure créixer com esportistes i un cop han aconseguit arribar al nostre equip més representatiu, han decidit provar altres llocs, decisió que respectem però que se'ns fa difícil de comprendre quan el canvi es produeix per anar a jugar a un altre equip de similars condicions i nivell esportiu, primant només la qüestió econòmica o bé l'egoisme esportiu anteposant només el seu propi interès i menyspreant tot allò que per tenir tant a l'abast no se li dona la importància deguda i la veritat és que tots i cadascun d'ells, amb el pas del temps i amb el cor a la mà, se n'adonen de l'error que varen cometre en el seu dia, ja que no hi ha res més bonic que ser apreciat, respectat i estimat com a persona i esportista allà on et varen veure créixer com a jugador i persona.

Si esportivament, per les qualitats de qualsevol jugador, el Club se'ls fa petit, nosaltres com a club i com a persones que apreciem als nostres esportistes serem els primers en aconsellar-los en aquestes difícils decisions, però fora bonic que sempre tingueren present d'on provenen i que si la fortuna no els ha estat propicia, la primera opció que haurien de plantejar-se hauria de ser la d'on provenen, fen bona la dita "roda el món i torna al born" i posar a disposició dels més joves les seves experiències viscudes per tal d'aconsellar decisions que puguin resultar errònies.”

Més enllà de la Riera també..........

Mes enllà de la Riera també hi ha bàsquet, d’això estic segur que tots en som conscients, encara que per alguns sembli insignificant, però no ho es ni de bon tros. El Bàsquet a Mataró ve arrastrant de fa temps conductes, segurament, mal enteses i que aquestes en anat degenerant en noves conductes i conclusions errònies, que en alguns moments han portat a una falta d’entesa entre el clubs que existien en aquells moments, però amb el pas del temps les persones responsables d’aquests clubs també han anat canviant i això ha portat que en els darrers anys s’hagin intentat crear noves i revolucionares formules per tal de millorar el nostre basquetbol local, i sincerament, crec que els esforços que s’han invertit han estat francament fructífers pels interessos en general de bàsquet.
Ara un cop superada aquesta primera fase, que ens va portar a conquerir uns campionats i subcampionats d’Espanya i un cop, aquest projecte segurament no podia seguir en el seu estatus que es trobava, per la qual cosa es va desistir del mateix, ja que anar més enllà podria haver significat la desaparició d’algun o alguns clubs per crear-ne de nous, cosa per la qual no es va engegar aquesta tasca, i és aquí on ens arriba un nou repte de treball que, nosaltres com primer motor del nostre basquetbol, volem assumir amb voluntat de sumar esforços per millorar aquest esport localment.
Fruit d’aquestes intensions es el nou plantejament que fem amb la A.E. Boet Mataró, volem conjuntament poder-nos ajudar i complementar mitjança una vinculació entre ambdós clubs, que haurà de resultar beneficiosa per la millora esportiva i social de les nostres Entitats.
Arrel d’aquestes intencions no ha d’estranyar a ningú que puguin haver-hi algunes cessions de jugadors o jugadores entre els nostres clubs, col·laboracions entre entrenadors, compartir instal·lacions i en definitiva un veritable apropament i on el nostre veí ens ajudi a creixa en qualitat a la vegada que nosaltres els ajudem a creixa en quantitat.
No us estrenyeu doncs, que aquest any quan veieu els equipatges de joc de la AE Boet Mataró, tinguin el mateix format que els de la U.E. Mataró i que els seus equips sèniors constin inscrits a la FCB amb el mateix nom que els de la Unió “Platges de Mataró”
Tot sigui pel bé de tots, tot sigui pel bé del Bàsquet, tot sigui pel bé de Mataró.

Les Dinàmiques, Joan González

El bon amic i millor entrenador Joan González, en fa arribar un article seu, publicat en el "Rincón del Coach" del portal d'Internet "bkkball.net" on fa un encertat acte de reflexió sobre les diferents dinàmiques que poden portar els equips, crec cincerament que val la pena llegir-lo i meditar sobre el mateix.

Las dinámicas

"Muchas veces nos preguntamos que aspectos llevan a un equipo a generar dinámicas de resultados tanto positivas como negativas.Que hace que un equipo, que un grupo humano deportivo entre en una espiral determinada u otra. Es una eterna pregunta, y digo que es una pregunta, por que si supiéramos la respuesta, seriamos capaces siempre de generar la positiva…y esto es evidente que no siempre es así. Mucho se ha hablado del condicionante psicológico que puede aportar un entrenador o un director de grupo deportivo, mucho se ha hablado también, del poder de sugestión que puede tener este profesional, en un momento determinado, para generar esta dinámica que haga que une quipo gane 10, 12 o 15 partidos seguidos por ejemplo. Seguramente y sin ánimo de polemizar, se habrán juntado factores determinantes como falta de lesiones, rivales en situaciones muy concretas, estados de ánimo de los jugadores en su mayoría y óptimas en aquella fase de juego y evidentemente un trabajo bien hecho por parte del entrenador de este grupo de jugadores. Pero yo no quiero analizar esta dinámica, quiero explicar desde mi humilde aportación como entrenador y profesional de la psicología grupal, por que precisamente se cae en la dinámica contraria, en la negativa, en aquellas situaciones que todos los entrenadores hemos tenido y sufrido cuando eres incapaz de generar la dinámica contraria y vas abocado a un fracaso profesional propio (que es lo que la mayoría piensa en su interior) al no saber reconducir a tu equipo por donde tu desearías. Y es aquí, en esta palabra (del deseo) donde precisamente esta la respuesta o una parte importante de la respuesta. Generalmente nuestra expectativa del grupo no es la misma que la de los jugadores, nuestros deseos no son los mismos que las de ellos/as. Siento decir esto, pero el gran error es pensar que alguna vez nuestro deseo y el suyo han coincidido. Caemos en el error de pensar que cuando ganábamos es que íbamos “todos a una”, que pensábamos lo mismo, que soñábamos lo mismo, que trabajábamos igual. Nunca un deseo de perspectiva individual como la del jugador podrá casarse con una perspectiva grupal como la que tienen los entrenadores (aunque algunos quizás en algún momento sobrepongan su ego por delante del grupo…que también). Pregunten a un jugador por los sistemas y que les identifiquen la estructura global del mismo y no lo que tiene que desarrollar el o ella. Pregunten que media de rebotes, balones perdidos o porcentaje de tiro tiene el equipo y no él o ella. Pregunten si serian capaces de subordinar sus minutos de juego a un éxito colectivo a medio o largo plazo. Podríamos poner muchos ejemplos, pero lo importante y fundamental es que cuando se entra en dinámica negativa no cambia nada respecto a la positiva, solo… los resultados. Por que realmente ni cuando había lo que nosotros podemos definir como situaciones adecuadas, se pensaba diferente a cuando ahora aflora lo que nosotros definimos como mala dinámica.Intrínsicamente no cambia nada. Lo que cambia es el envoltorio…el ganar, y por tanto la confianza de la directiva en su entrenador, la del entrenador con los jugadores, la de los socios con su equipo. Pero el envoltorio se gasta, se arruga, se rompe y al final se ve el caramelo, y este, con el tiempo se ha vuelto agrio. Mientras vas ganando y generando esta aureola, los vicios del equipo, las relaciones entre los jugadores y entrenador, el desgaste profesional y personal, el estrés que genera una competición, siguen su curso, en mi opinión solo es cuestión de tiempo. El entrenador que es capaz durante este tiempo, de adivinar posibles desgastes y modificar cosas, es el que mas le tardaran en abrir su caramelo, pero…hay que ser conscientes de que siempre el envoltorio se acabara deteriorando, no hay vuelta atrás, es la ley de la relación. Piensen en entrenadores no solo de baloncesto y sus ciclos de entrenamiento…algunos quizás nos sorprendan y estén muchos años, a costa de cambiar constantemente a jugadores y modificar situaciones muy a menudo. Pero en la gran mayoría, ustedes saben lo de los ciclos de entrenamiento, y normalmente como acabamos los entrenadores…con destituciones pactadas, con despidos, o con entrenadores que abandonan cuando se sienten “quemados”. Que diferencia había hace tres o cuatro años cuando existía una dinámica positiva con respecto ahora donde la negativa pesa mas?...el balances de victorias? …absolutamente nada. Por eso les pongo una frase de un amigo mio des de hace muchos años “Cuando entres en un club…piensa que te queda un dia menos para salir” (Rafael Layola) Esta frase resume lo que he dicho, nada de lo que hagas o dejes de hacer evitara tu marcha, por lo tanto trabaja y aporta todo lo que sabes, por que las dinámicas no son controlables. Al fin y al cabo que te recuerden por lo que has aportado y/o ganado, por que todos los entrenadores hemos perdido tarde o temprano."

Joan González

Per Sant Jordi arriben els Campionats de Catalunya

La Primavera fa dies que es aquí i Sant Jordi ja ha arribat, el dia que ens fa es vol afegir a la diada festiva de Catalunya i quan arriba el nostre Patró i protector, ja tenim a tocar les Finals dels Campionats del nostre País. Campionats que mereixen ser reconeguts i apreciats com un veritable mèrit esportiu, pues no resulta gens fàcil poder-hi participar en algun d’ells, doncs la competència del basquetbol català es molt forta i així es reconegut arreu de l’estat i de l’estranger.
Però malgrat aquestes dificultats podem dir amb orgull que a hores d’ara s’han classificat per poder-hi prendre part el nostre Júnior femení, el Cadet A femení, aquests en categoria preferent i el Cadet B femení pels Campionats de Catalunya anomenats Interterritorial i en nois el Júnior B masculí ja es classificat per disputar el Campionats del grup Preferent de primer any de júnior, així com el Infantil A masculí, que va pel bon camí de poder conquerir aquesta Final a quatre del màxim nivell català.
Només voldria afegir que davant d’uns possibles èxits o desencís per derrotes esportives, no perdeu mai de vista el que sou, el que representeu i aquí representeu i davant d’aquests èxits o fracàs us sapigueu comportar com persones i veritables esportistes, acatant sempre les possibles injustícies que creieu suportar amb dignitat i si per sort arriba l’hora de festejar algun triomf, fem-ho sens menysprear a l’equip contrari, abans al contrari, intenteu fer-los partícips de la vostra alegria.
A tots ells i elles, als seus entrenadors , preparadors físics, delegats i perquè no pares, moltes felicitats i encoratjar-vos per seguir treballant, que serà l’única manera d’anar prosperant en aquest complicat món esportiu i que a la vegada us ha de servir d’ajut en el vostre futur com a persones útils per la nostra societat.
ENHORABONA I MOLTA SORT !!!

A on anirem a parar.

De vegades penso que ens em begut l’enteniment, ha arribat un punt que de tot plegat en fem un grà massa, bé estar que la gent s’impliqui em el que li agrada a ell o al seus fills, però crec que hi ha d’haver un ratlla que pel bé de tots no l’hauríem de traspassar. Si fem de pares, fem-ho bé i fem de pares, no podem fer de pares i voler fer d’entrenador, que es el que ve passant fins ara, i dic fins ara, per què darrerament sembla que no ni ha prou en fer d’entrenador, ja que últimament, nosaltres, els pares, ja volem exercí de coordinadors. Penso jo, que prou difícil es fer de pares i fer-ho bé, com per voler assumir altres rols com el d’entrenador i de coordinador, si us plau, deixeu-ho als qui hi entenen d’aquets temes per a ells, que son els que viuen el dia a dia amb els equips dels vostres fills i son ells els que s’han de responsabilitzar de que la seva tasca sigui fructífera, penseu de totes maneres, que no tots els nostres fills tenen o tindran les actituds d’un súper classe per dedicar-se i triomfar en aquest cada dia més complicat món del basquetbol, siguem conscients d’això i procureu que siguin feliços practicant l’esport que els hi agrada, si aconseguiu que ells siguin feliços, també ho sereu vosaltres.

També observo que últimament sembla no tenir cap importància el fet de formar part d’un col·lectiu o equip o club, ja que cada cop es més difícil trobar gent IMPLICADA en algun d’aquest col·lectius, sembla que ens hàgim tornat egoistes i que només mirem per els nostres propis interessos, com si d’un esport individual es tractes, i el bàsquet encara es un esport col·lectiu que se juga en equip i qui guanya i perd els partits es tot l’equip, des de l’entrenador al jugador que menys pugui jugar, tinc molts cops la sensació de que el jugador/a estar de pas que res del que l’envolta li pugui ser d’interès i que esperi a rebre una “oferta” per poder-la acceptar i deixar a l’equip que l’ha acollit, que se l’ha fet seu, que l’ha ensenyat i ha cregut en ell/a.

Per sort no tothom es així, ja que ni han que sí es casen em els sentiments d’un club i amb això no vull dir que ningú així de renunciar a poder millorar, tant si es jugador com entrenador, però mentre estant o han estat em nosaltres, se hi han implicat i han treballat per millorar i potenciar el seu equip i el club i han estat honestos amb si mateixos i a aquests us puc ven assegurar, que sempre els guardarem un bon record i sempre tindran les portes obertes pel que puguin menester de l’entitat.

Les properes setmanes seran bastant mogudes, tothom dirà la seva i els rumors aniran a més, uns hi estaran a favor altres en contra, alguns els hi agradarà el que se’ls insinua altres n’estaran descontents, però el ser és que difícilment podrem fer feliços a tothom, ja que es impossible, però el que es decideixi en cada cas, serà per que s’ha cregut que es el millor per cada fet, i si no doneu una mica de temps al temps, que en sembla a mi que tant malament no ho estem fent i si no es qüestió de mirar-se els resultats en general dels nostres equips més representatius i ja em direu si no es per sentir-se orgullosos dels nostres equips, jugadors/es i entrenadors i més tenint el compta dels mitjans de que disposen per dur a terme la seva tasca.

Sigueu reflexius, esperoneu els vostres fills en ve d’ells, feu-los estimar els colors i el nom de la ciutat que representen i segurament aconseguirem tenir millors persones, més responsables i participatives i per sobre tot MÉS IMPLICADES.

Una mica a rel de tot això, us convido a que us mireu l’escrit d’en Narcís Margall sobre el “Compromís"

Nit de l'Esport

Aquest passat divendres a la nit va tenir lloc al Pavelló Teresa Mª Roca, la 53 edició de la Nit de l’Esport, que un any més va tenir cura d’elegir als esportistes més destacats de l’any 2007, personalment em nego a anomenar-los “Millor Esportista”, ja que considero que fer la tria del “millor esportista”, basant-se únicament amb els resultats o èxits esportius, i triar el millor d’ells, crec que es agosarat pel que crec ha de significar la paraula “esportista”

Com deia, els membres del Jurat qualificador, entre els quals tinc l’honor de formar-ne part, varen tenir la complicada i difícil tasca d’intentar posar en un escalafó els diferents esportistes que havien estat nominats per les diferents Entitats, i dic jo que complicat resulta aquesta tasca, ja que comparar els diferents currículums de tant variades especialitats esportives, individuals com col·lectives, fan d’aquesta elecció, la possibilitat de caure en algun seguit d’errors per uns o per altres, pel que poder seria bo intentar entre tots els agents esportius de la ciutat, esmunyir-nos una mica el cervell per donar un altre enfocament a tot aquest plantejament i que realment tots els esportistes i entitats si hi poguessin sentir implicats i representats.

No sé, i estic pensant en veu alta, si seria més positiu poder efectuar l’elecció del esportista més destacat de cada especialitat esportiva, i de entre ells poder escollir el “Millor Esportista” de la ciutat. Aquesta podria ser una possibilitat, però segur que altre gent podria aportar-ne d’altres opcions i així valorar-les per triar una formula que pugui donar un altre caire a aquestes nominacions.

Bé, dit el que dic, afegir que va ser una Nit, personalment molt entranyable, on es trobarem vells coneguts de l’esport i on varem passar una molt bona estona en companyia de tots ells, que l’organització del acte considero va estar a un gran nivell, així com la seva escenificació i en cap moment va resultar llarg o passat.

També vull aprofitar per fer-ne ressò, del que considero una molt bona iniciativa per part del P.M.E. (properament anomenat Institut de l’Esport”) ja que a tots els assistents se’ns va fe entrega d’un tríptic on s’especifiquen les bases per poder participar en el “1er Concurs Fotogràfic: Mataró viu l’esport” el qual podreu descarregar-vos des la pàgna Web de la http://www.uemataro.net/, i us animo a tots els que teniu certa inquietud per la fotografia a participar-hi.

L'entrenador o Director de Grup

Estem en un punt de la temporada que malauradament any si, any també, es venen produint una mena de conflictes d’interessos, entre jugadors/es i pares amb els entrenadors i bo seria que abans de sortir-nos d’un comportament normal i educat, reflexionéssim, comptéssim fins allà on fes falta, per tal de no perdre les formes, l'endreçament i en el fons fins i tot la possible raó.
I es que la tasca d’entrenador i a la vegada d’educador, avui en dia no es la mateixa que fa una dècada i molt menys una quinzena d’anys, ja que per moltes raons la nostra societat a canviat i molt (per mi més aviat a dolent) en aquest sentit.
Per tot això, pregaria tinguéssiu un xic de temps per llegir-vos l’escrit que el nostre entrenador i coordinador Joan González, te exposat en la pàgina Web de bkball.net i que ens ajudi a comprendre i posar-nos en la pell d’aquestes persones, que ens agradi o no son imprescindibles pel bé del bàsquet.

Grupo Marthe, nou patrocinador

Avui, encara que el dia no hagi estat maco, ho dic pel temps que ens a fet, ha estat un bon dia pels interessos de la U.E, Mataró, i es què em pogut tancar un acord establer a principis de temporada amb l’empresa de Mataró “GRUPO MARTHE” que engloba les conegudes Grues Marthe, pel patrocini dels nostres equips Sèniors B masculí i femení, acord que s’ha establer per la present temporada més dues més, això que en principi pot semblar intranscendent es prou important per que puguem establir uns pressupostos més enllà de la temporada en vigor. Però com deia al començament ha estat un bon dia per què una altre empresa radicada a Mataró, se’ns a adreçat per parla de la possibilitat de poder patrocinar per la temporada vinent l’equip Sènior A femení, qüestió que considero vital per poder planificar un treball a curt i llarg termini per potenciar el màxim representant del nostre esport femení.
I quan parlava amb el responsable de l’àrea de promoció d’aquesta empresa, persona que té un passat a l’esportiva, em deia “ja veus, no us queixareu de la gent que ha passat per La Gàbia” referint-se també a l’empresa KATORCE, on el seu màxim responsable, en Jordi Soler, també ha tingut un passat al nostre Club, ”us tenim presents quan podem i és qüestió d’ajudar a algun club de la ciutat”, efectivament, li dic, no em podem tenir queixa, però no deixa de ser lògic que així sigui, doncs si mires enrere i repasses una mica la teva vida, te’n adonaràs d’un ho as passat millor els teus millors anys de joventut, on t’has fet com a persona, on as trobat els que segurament encara son els teus millors amics, on també hauràs adquirit els hàbits constància, dedicació i treball en equip, i aquets valors que tu tens i as aconseguit, no deixa de ser lògic que tots els que els em tingut, ara fem els possibles per poder-los transmetre a les joves generacions que ens precedeixen i que a la vegada, em de confiar, faran el mateix en les properes generacions.

Nova forma de gestió del Patronat

Ahir sortia publicat al Cap Gros, la noticia de que el Patronat Municipal d’esports i el de Cultura, els qual han estat estudiats des del mes d’octubre passat, per una comissió municipal, assessorada per la consultoria privada D’Aleph, venen a ser reformats bàsicament amb la seva gestió interna de tasques administratives, ja que aquestes passaran a ser gestiones per l’àrea de Serveis Centrals. Molt se’n havia parlat d’aquest fet, i no certes inquietuds havia portat a terme dins el propi ser del Patronat, on ningú dels més directes afectats sabia esbrinar cap on podria derivar la situació del mateix, amb les possibles connotacions que pugues tenir envers els seus llocs de treball.
Però bé, per fi sembla que els dubtes es van dissipant i aquestes reformes, que no pas dissolució d’aquest Patronat i constitució d’un nou ens, com així semblava que podia succeir, quedaran en no rés i per fí, també ens podrà tornar a constituir el Consell Plenari, ja que actualment l'existent es provisional, a l’espera de que es dissipés aquest dubta que planejava sobre el patronat.
Pocs canvis doncs he de preveure amb tot aquest fet, però poder si ni haurà un de prou important, com pot ser que el pressupost de despeses de personal del Patronat pugui ser ostensiblement inferior, al descarregar-se d’aquest el personal administratiu i així poder disposar de majors recursos per instal·lacions i esports.
Donen-los doncs, un vot de confiança a aquesta nova forma de gestió, però poder si que la dita castellana s’ajustaria bastant en aquest cas “para este viaje no hacian falta estas alforjas”

Visca la Penya

Ahir, quan em trobava veien el partit del nostre equip Sènior Femení a Santa Coloma de Gramanet, on s’enfrontava al Bàsquet Draft, es disputava a Vitoria a la mateixa hora, la Final de la Copa de Rei entre El Tau Ceràmica i el DKV Joventut de Badalona, i mentre el nostre equip rebia un dur correctiu, anàvem seguim com podíem, les diverses informacions que ens arribaven d’algun seguidor, de com anava el partit entre el Tau i la Penya, i la veritat sigui dita, que va ser l’única nota positiva que teníem aquest cap de setmana en quan a resultats esportius es refereix.
I es que rivalitats de banda, l’equip de la Penya ens mereix els millors dels nostres respectes, ja que es un dels pocs clubs, per no dir l’únic de l’ACB, que realment aposta pels joves jugadors de la pedrera. Filosofia que podríem dir, lliga perfectament amb el nostre pensament o manera de fer, i es que cada vegada costa més veure a jugadors d’aquí defensant els equips nacionals.
Però realment, som aquets equips els que tenim un futur i no som flor d’un dia i ho demostra el fet de que gràcies a aquesta forma de treballar, aconseguim sumar anys i anys a les trajectòries dels nostres clubs, i que així pugui ser per molts anys.
Doncs sí, he de reconèixer que sento una sana enveja de la Penya, però quedi clar que només pot ser sana, ja que hi tinc molts amics en aquest Club, sense oblidar-nos dels diferents jugadors de la nostra base que han fet el traspàs de la UEM al Joventut retornant alguns d’ells a casa nostre, i mantenint a dia d’avui una sana relació de col·laboració entre aquest club i la nostra entitat. Allà s’hi troba treballant el que va ser entrenador del nostre Sènior mas. durant tres temporades, en Josep Mª Margall, qui sempre s’interessa per com ens van les coses a casa nostre, i també s’hi troba molt implicat l’Esteve Rubió (pare d’en Ricky) i que durant varies temporades va ser l’entrenador del nostre equip Sènior Femení. Amb la Penya, fruit d’aquesta bona col·laboració o entesa, també hi juga a les concentracions Sots-21, el jugador del nostre sènior Sergi Homs, allà també hi tenim joves jugadors sorgits de la nostra base com, en Jaume Solans (puntal de l’equip Júnior), l’Albert Homs i Toni Gómez jugadors del Infantil, o en Jaume Solé, actualment al nostre equip Júnior però que l’any passat es va proclamar campió d’Espanya Cadet amb el Joventut, en Carles Gómez, jugador del Sènior B i del primer equip, que ens va deixar en edat Infantil per fer un llarg recorregut fins a Júnior i retornar a casa nostre, igual cas va ser el d’en Raul Castillo, que també va retornar de júnior per juga amb el nostre sènior varies temporades. Sigui el que sigui, ens agradi o no, sempre tindrem una relació o lligams amb aquest Club i que s’ha de procurar que sigui el més fructífera possible pels interessos d’ambdós clubs i per bé dels joves jugadors.
Per cert, com bé suposo sabeu, paral·lelament a la Copa de Rei, també es disputa els mateixos dies una competició Infantil, anomenada Mini Copa ACB, entre els 8 equips infantils dels equips classificats de l’ACB, i la final la van jugar, com no, el Joventut de Badalona i el F.C. Barcelona, guanyant aquest últim i a que no sabeu qui va se elegit MVP d’aquesta final infantil?, pues en Gerard Colomé, també jugador sorgit de la nostra pedrera i que ens va deixar per provar la seva progressió amb l’equip de Barcelona.
Avui amb sento més Penyista que mai i ho celebro pels meus amics com si fos també, una mica, victòria nostre. Va per vosaltres VISCA LA PENYA !!! VISCA EL BÀSQUET !!!

Fins Quan?

Aquest passat dissabte en va acompanyar, durant les disputes dels partits dels nostres equips Sèniors, el Sr. Enric Piquet, President de la Federació Catalana de Basquetbol, a qui em d’agrair-li la seva visita i interès envers el nostre bàsquet local, i d’entre altres coses que varem poder comentar al llarg dels partits, va treure el tema del Palau Josep Mora, preguntant-me com estava la seva renovació, ja que li havien arribat veus de que podia existir un projecte per part de l’Ajuntament de fer una total renovació de aquesta instal·lació tant emblemàtica pels bons amants del nostre esport, però que tal vegada ja l’ha arribat l’hora de la seva jubilació.
Doncs bé, davant la seva pregunta, ún, un cop més vaig haver de tirar mà del que fins avui se o puc saber, en base a certes informacions que em poden arribar per part de gent autoritzada en aquest sentit, ja que he de creure han d’estar ben assabentats per la seva implicació dins l’organigrama esportiu del nostre Ajuntament. I la informació que li puc transmetre es la que tots tenim en aquests moments, i no es altre que hi ha una indefinició total de quan es portaran a terme les insinuacions o voluntarietats que sembla te el nostre consistori envers aquest afer, ja que si molt se’n ha parlat encara es l’hora de que ningú, almenys que jo sàpiga, ha vist cap informe detallat, ni plànols ni tant sols el veritable compromís de que les promeses fetes sobre el trasllat d’aquesta instal·lació al Triangle de Molins serà un fet consumat.
El cert de tot plegat es que ja estem al 2008 encarant la recta final de la temporada i un any més els nostres esportistes han de fer la circumval·lació per Mataró, ja que no poden entrenar dos dies a la setmana en la mateixa instal·lació, peregrinant de La Gàbia, al Palau Josep Mora, a la Pista del Casal de Joventut, al pavelló Eusebi Millán, així com a les instal·lacions del Col·legi de Santa Anna, que recordem-ho de pas, es una instal·lació d’us privat i que em d’agrair als Escolapis de Santa Anna les seves facilitats per poder-ne fer us, us que com es lògic te un cost i el que no es tant lògic que hagi de corre a càrrec del nostre pressupost, ja que si mal no recordo, en més d’una ocasió he sentit dir al nostre Alcalde que l’Ajuntament no ha d’estar per “pagar” esportistes, però que sí, es el deure de l’Ajuntament mirar per que aquests puguin desenvolupar la seva tasca amb els millors materials i intal·lacions adients i que el Patronat d’Esports ha de posar el seu abast, paraules, aquestes, que no s’ajusten a la realitat, al menys en aquest fet.
A tot això, el Sr. Piquet, que es molt educat, no sortia de la seva estranyesa, ja que pel seu càrrec i vocació, recorre tota la nostre geografia visitant cada setmana diferents ciutats i poblacions, i em deia, com es possible que una ciutat com Mataró, amb la seva tradició amb l’esport i molt especialment en el bàsquet, no pugui gaudir d’una instal·lació moderna i polivalent en la que es puguin desenvolupar varis entrenaments al hora i més quan sou el club amb més nombre de Llicències davant la Federació Catalana de Basquetbol. I quan ens comparava amb qualsevol altre ciutat del nostre potencial humà i econòmic, l’home no sortia del seu astorament, el que si ens va voler transmetre es que el tenim al nostre costat tant a ell com a President així com a la F.C.B. pel que puguem menester en aquest sentit i que aquesta inquietud li féssim arribar al nostre Ajuntament, amb qui gustosament la mateixa Federació podia assessorar amb la vialitat d’un projecte, que entenem tots, ha de ser d’envergadura suficient com per que pugui resoldre d’una manera definitiva els problemes que ve arrastrant el nostre basquetbol local.
Segur estic, li dic, de que tot ha d’arribar, el meu problema es que no se si arribaré a gaudir-ne.

Deu vos guard

Avui enceto un nou mitja, molt de moda últimament, com es aquest Bloc, no se que tal anirà aquest mitja que pretenc pugui servir de vincle d’unió i comunicació amb tots els que seguim a la Unió Esportiva Mataró, he de reconeixe que m’embarco amb una nova “aventura” que no se si podré comprometem a portar endavant diàriament, però crec que pot ser una bona eina de treball i comunicació. També dependrà una mica de tothom, del seu bon us que se’n pugui fer, de totes maneres crec que pot ser útil poder disposar d’una finestra oberta a traves de la qual ens puguem comunicar més obertament i així poder expressar les nostres inquietuds o preocupacions.
Estic al vostre costat i al vostre servei, mentre pugui i vosaltres vulgueu.