Fins on arriba el nostre compromís.

Ja fa dies que hi estic donant voltes i més voltes de com exposar i encarar un tema, per amí molt preocupant, i es la insolidaritat que darrerament vinc observant en diferents col·lectius del nostre club.

No puc entendre aquest afany desmesurat en la competició i més a nivell de formació o inclús de pre-formació esportiva, on sembla que només priva el resultat i aquest ha de ser el de la victòria, i a sobre comparant els diferents resultats de les diferents generacions dels equips del nostre propi club com si d’una rivalitat es tractes.

El més trist de tot es que aquesta rivalitat malt entesa, no ve del propi esportista, sinó dels seus respectius pares i a vegades dels mateixos entrenadors, que s’obliden que tots formem part d’un un sols Club, que aquests esportistes estan descobrint l’esport, que s’estan formant com esportistes i com a persones per la vida, i que els resultats, encara que importants, no han de ser lo primordial.

Quan un jugador o jugadora es compromet i s’obliga amb la nostra entitat i per tal fet tan ell/a i el seu pare/mare o tutor, signant la corresponent llicència federativa, ho fan per el Club i no només per un equip en concret i si els seus responsables esportius consideren que aquest/a esportista, pel bé d’ell/a i la seva progressió, així com per col·laborar amb un altre equip de l’entitat, aquest/a ha de jugar o entrenar amb un altre equip del club, amb el qual a priori no hi tenia cap altre compromís, ha d’entendre que si això li es possible i no li ha de causar cap problema amb els seus estudis o activitats, hi ha de implicar-se, i el mateix han d’entendre i acceptar de bon grat aquesta col·laboració els jugadors/es i el seu entorn de l’equip receptor d’aquesta col·laboració.

No tota la felicitat dels nostres fills i esportistes vindrà única i exclusivament de la mà de les victòries, ja que la relació humana i la implicació en la consecució de petites fites seran tant o més important que les primeres; passats els anys les victòries i els títols aconseguits com efímers que són, passaran i ningú més que els afectats els recordarà, en canvi les amistats conquerides sempre hi seran i hauran de perdurar en el temps com el millor dels llegats que hauran pogut conquistar.

Crec sincerament que el partit més important que ens hem de proposar guanyar, ha de ser el de la comprensió i compromís a la vegada que la fidelitat amb l’entitat, amb uns colors i amb la seva gent, si aconseguim aquesta victòria ens semblarà que tenim els millors entrenadors, les millors instal·lacions i quan algun dels nostres equips se jugui algun alguna cosa més que el partit i se senti arropat, estimulat i estimat per la resta dels seus companys i companyes, la victòria estarà conquerida encara que el resultat pugui ser advers.

Aquest compromís ha de ser recíproc ja que si el jugador/a ha adquirit aquest compromís al llarg dels seus anys en l’entitat, el club també ha d’adquirir aquest compromís, intentant i lluitant amb tots els seus mitjans per intentar donar una sortida el més digne i esportiva pels que s’ho hagin guanyat i puguin arribar a defensar els seus colors en algun dels nostres equips sèniors. Això també s’ha d’estendre i entendre en favor dels nombrosos entrenadors que per un casi no rés col·laborant dia a dia amb l’entitat.

Som una família encara que nombrosa i així ho em d’entendre i com a bona família que em de procurar ser, ens hem d’ajudar els uns als altres pel bé de tots, avui es per mi, demà serà per tu.

Ja el tenim a tocar.

Darrerament he tingut aquest mitja de comunicació molt oblidat i no per que no tingues res a dir sinó, pel ara no tinc temps, o ara no em va bé, ja m’hi posaré més tard; però en realitat el que passa es que els dies van corrent i com més ho deixes

més costa tornar-t’hi a posar, fins avui que he decidit tornar a escriure per posar en coneixement de la gent, si és que no ho estant d’assabentats, de que el Pavelló del carrer Euzkadi ha entrat en la seva recta final i esperem que d’aquí poc ja es pugui utilitzar per part dels nostres esportistes i que l’esforç que ha fet l’Administració local comenci a donar els seus fruïts.

Hem de creure que aquesta instal·lació ens haurà de treure de penes i que la propera temporada els nostres menuts i no tant menuts, podran entrenar-se amb unes millors condicions esportives, al resguard del mal temps i amb millors materials, espais i equipaments esportius; segur, però, que també i d’entrada, significarà un canvi important per moltes famílies, ja que acostumades a la Riera o al Palau del Passeig Carles Padrós, el fet de tenir de traslladar-se fins a la Via Europa, de sobta pot significar un trasbals que haurem d’intentar superar de la millor manera possible, ja que el canvi qualitatiu serà molt important i l’esforç crec que valdrà la pena.

Aquesta instal·lació, com aquest dies ja s’ha posat de manifest per part dels responsables del nostre Ajuntament, no serà la nostra ubicació definitiva, aquesta haurà de ser la que s’està projectant a la zona del Triangle de Molins, però mentre això no cristal·litzi, gaudirem d’unes magnifiques instal·lacions modernes i polivalents.

Crec que ens hem de congratular de que així sigui.

Mentrestant us deixo unes fotos del nou equipament per tal de que aneu fent boca.

PD. Intentaré ser més constant en aquest mitja, al menys la intensió hi serà.

Torneig de Nadal

Bé, el 12è Torneig de Nadal de Bàsquet Femení i 5è Memorial Adolfo Garcia, se acaba't i jo personalment no n’he pogut gaudir-ne, ja que una inoportuna i beneïda grip m’ha deixat fora de combat per uns dies, coincidint malauradament amb les dates del torneig, i haure d'aprofitar aquest mitja per fer arribar el que m’hagués agradat poder posar de manifest en l’acte de clausura del mateix i que no és altre cosa que el següent:
Primer de tot agrair públicament la dedicació i hores invertides en l’organització d’aquest 12è Torneig de Nadal, abocades per la Carme Font i en Cèsar Aneas, que juntament amb els seus col·laboradors han estat els veritables artífex de que el mateix arribes a bon port. Així mateix agrair la comprensió obtinguda per part de tots els equips participants, ja que el que no podia preveure l’organització es que el Déu Zeus, fes de les seves el dia de Sant Esteve i amb un temporal de vent i pluja malmetia la coberta de la pista de La Gàbia i com a resultat provoques unes goteres que ens van fastiguejar la primera jornada del torneig, però un cop superat aquest tràngol i amb la bona predisposició de tothom, pel que m’han dit, es va poder gaudir d’unes jornades festives amb el bàsquet com a protagonista d’aquestes diades d’agermanament entre totes les jugadores participants.
Aquests fets inoportuns, que han estat a punt de fer-nos enrere, ens han de demostrar que amb ganes i imaginació tot es pot superar, de totes maneres vull fer-vos una promesa que espero es pugui complir, al menys personalment hi posaré tot el que de la meva part hi pugi posar, i es que en la propera edició d’aquest Torneig el puguem celebrar amb una nova instal·lació que s’està construint a toca de la Via Europa, en el carrer d’Euskadi i en el qual hi podrem portar endavant el mateix al disposar de tres pistes de joc reglamentàries. Torneig que podria significar la inauguració oficial o oficiosa d’aquesta instal·lació i a la que ens agradaria poder comptar amb tots el Clubs i equips que han participat en aquesta darrera edició, per tal de rescabalar-los de les possibles molèsties que els hàgim pogut ocasionar.
Donar les gràcies a tots els col·laboradors desinteressats que han aportat el seu esforç, als àrbitres per la seva comprensió i aportació i felicitar a totes les jugadores per la seva implicació i la seva esportivitat i desitjar-vos a tots, un BON ANY 2009 i que gaudiu del bàsquet.

Beneïda Grip

Quan em disposava a fer l’escrit de la cloenda del Torneig de Nadal, al qual no hi vaig poder assistir per causa (no li vull dir culpa) d’una Grip, en el mateix l’anava a qualificar de “maleïda” però vaig reflexionar un moment i tal vegada fora més correcta anomenar-la beneïda, ja que ben mirat i pensat, l’hauríem de dir beneïda grip, sempre i quan no hagi de suposar un risc per la salut o la vida d’una persona, ja que La Grip, a part fer-te’n adonar de la quantitat de muscles i ossos que tens en el teu cos i el mal de cap que t’aborda en arribar la nit, poder es dels pocs que ens fan parar i baixa de la nòria de la vida, posar el peus a terra, desconnectar de tot per uns dies, quedar endormiscats i mentre tant somiar veritables somnis quasi reals que quasi es poden tocar, i amés et dona temps per posar ordre a les teves idees i a sobre qui mes t’estima i estimes et cuida com si fossis un nen petit, el nen que no voldries haver deixat de ser mai. Per tant com voleu que li digui “maleïda”. Benvolguda grip que tinguis un curt any i em tornis a visitar amb dolçor quan tu vulguis, saps on tens casa teva.

Com ensenyar que el més important no es guanyar?

Un dia d’aquest, en una visita que vaig fer en una instal·lació esportiva, no diré el seu nom, en el plafó d’anuncis i vaig veure un retall d’un diari on hi havia un escrit firmat per en Joan Golobart, que si no vaig errat deu ser aquell jugador que tenia l’Espanyol al final de la dècada dels 80. Doncs bé, em vaig entretenir a llegir-lo i em va sobtar agradablement el missatge que en Golobart volia transmetre en el seu escrit i que crec pot servir-nos a tots nosaltres per extreure’n les millors de les conseqüències, us el transcric tot seguit:

Com ensenyar que el més important no es guanyar?

Tots els pares que tenim fills que practiquen algun esport sempre indiquem la importància que te per la seva formació personal. Però al final quasi totes les accions i esforços dels clubs, dels entrenadors i dels pares, demostren que el gran objectiu, encara que valorant la formació, es guanyar. Aquest es un error que demostra la pobresa dels nostres valors i formadors. L’esport ha de ser el millor vehicle per la formació dels nostres petits. Es cert que promoure certa competitivitat en busca d’un resultat es interessant en quan a la exigència de donar el màxim d’un mateix, però no ha de tenir major rellevant-se. Els estats que ha d’abordar la pràctica d’un esport son el següents:

Coneixement d’un mateix.
Quan un practica un esport, es posa a prova i ha de resoldre una sèrie de situacions que inevitablement l’acabaran definint. Es algu similar al que ens succeeix en el nostre devenir en la vida. En conseqüència, es fonamental que els entrenadors i els pares forcin als practicants a un reconeixement de si mateixos, tant de les seves virtuts com dels seus defectes.

Provocar la reflexió.
Que els nens arribin, amb ajuda, a les seves pròpies conclusions sobre els defectes que han de corregir i les virtuts que han de potenciar, tenint sempre aquestes present perquè seran els fonaments del seu valor. Si les tenen sense que hagin existit factors externs que les provocaran, es que, en certa manera, forment part dels seus gens.

Augmentar l’autoestima:
Estic cansat de veure entrenadors –en aquest cas no puc anomenar-los formadors- que no paren de cridar i menysprear als seus jugadors. Un entrenador molt important de la NBA deia que els encerts es criden i els defectes es murmuren. Un altre gran de l’esport, Van Basten, indicava que, de cada deu entrenadors, un potenciava les qualitats del jugador i el resta les disminuïa. Des d’aquí reto als entrenadors a que es defineixin en quin bàndol es situen. Els puc assegurar que la majoria de les nenes i els nens donen un rendiment menor del que podrien, i en conseqüència gaudeixen menys. La gran majoria es millor del que creu.

Provocar afany de superació.
Una societat només millorarà si existeix afany de superació, que, com tot, es pot educar. Si som capaços d’aconseguir que els nostres petits esportistes millorin mitjança els punts anteriors, amb la conseqüent satisfacció que això sol proporcionar, tindrem sens dubta una societat millor, més justa i més solidària.

Premiar l’esforç diari.
Si en el meu equip tinc nois o noies molt qualificats, però durant els entrenaments treballen menys que altres no tan capacitats, la meva obligació com a formador serà alinear a aquells que s’han esforçat al màxim. Evidentment, aquesta actitud va en contra de la possible victòria, però va a favor de tots els integrants de l’equip.

Sentit del deure.
Les figures del meu equip han de ser aquelles que es comprometen al màxim, ja sigui per la seva actitud, per la seva resposta davant les dificultats o per el seu caràcter solidari respecte als seus companys durant els partits. Els pares i formadors han de procurar que el compromís sigui un valor en alça.

Formació abans que victòria.
Els nois somien amb arribar a ser professionals d’un esport, i se’ls ha de permetre aquesta llicència. El que no es acceptable es que els formadors i els pares també pensin que pot ser així: el percentatge que al final arriba es mínim, de manera que el que s’ha de prioritzar es la formació abans que la victòria. Tot formador que entreni a menors de 15 anys i no tingui l’obsessió per formar abans que per guanyar, per favor, que es quedi a casa o se’n vagi al món professional. Ningú pot discutir-me que els punts exposats anteriorment no siguin prioritaris en el esport a certes edats. I jo els pregunto: amb la dificultat que suposa intentar ser un bon formador, qui te temps per pensar en guanyar?

Va ser publicat en el diari de La Vanguardia el 8 de maig d’enguany, i espero que em dispensin d’haver usurpat aquest retall de premsa, però crec que en aquest plafó en podrà tenir una millor exposició i a la vegada una major capacitat de fer reflexionar a aquests agents esportius, que han de tenir el deure de la formació esportiva i humana de molts dels nostres petits i que d’aquí poc temps seran el present de la nostra societat.

A que juguem.

Avui donant una volta per dins l’ordinador he trobat un escrit que ni recordava, ni recordo on va sortir publicat, possiblement en algun fulletó o revista que haguéssim editat.Però crec que bo i el temps que pot fer que tingui, no ha perdut actualitat, pel què l’he desempolvat i el torno a fer public per si pot servir de reflexió a més d’un.

“M'agradaria que algú em pugues fer cinc cèntims i m’aclarís les idees, per si tal vegada no les tinc prou clares, o poder es que he quedat desfasat en el temps i que l'esport ja no és el que jo creia el que era, i es què a prop d'entrar al club dels que tenen els cinquanta i encara que a mi no m'ho pugui semblar, per molt bé que em pugui trobar, el cert és que ja m'he endinsat més enllà de la meridional de la meva vida i això també et dona que pensar.

Recordo, que quant començava el meu caminar per el món de l'esport, al qual m'hi vaig introduir als nou anys, tot sol, ningú em va apuntar a cap club o escola esportiva, ja que tampoc existien, ho feia amb la sana il·lusió de la competitivitat buscant el joc per el joc, l'esforç per l'esforç, el sacrifici pel sacrifici i al voltant de tot això va resultar que sense adonar-me em curtia com a persona, adquirint uns valors que posteriorment serien fonamentals pel desenvolupament personal, però per si no fos prou, encara rebria el millor que podem rebre, com són les amistats fermes, les veritables amistats que perduraran per sempre més al llarg del temps i envoltat d'aquestes amistats i relacions em vaig tenir la sort d'ensopegar amb la que passaria a ser la meva dona, la meva muller, la meva companya i amb ella em tingut també la sort de formar una família que afortunadament, també se sent esportista.

Bé, tornant al fil de la qüestió i motiu d'aquest escrit, i com diria la gent gran, és que les coses han canviat molt, diguem en els últims..... 40 o 30 anys, ja que en aquests anys enrera si es tenia sort podries gaudir d'un entrenador, normalment jugador del primer equip i que ho feia de forma totalment altruista i per que li agradava, delegats no existien, d'estadístiques no em sabíem ni el nom, pistes cobertes? una quimera, desplaçaments, amb tren, pares a la grada, més ben dit a la banda, ni un o en el millor del casos ben pocs. Però tot això amb el temps, he de creure que per bé, ha anat canviant, gràcies en part al progrés en la societat i en part a la gent d'aquesta generació que vàrem trobar en l'esport aquests valors que comentava i que posteriorment em volgut que adquirissin els nostres fills, intentant des de ben petits introduir-los en el món de l'esport i suposadament, en alguns casos, aquesta introducció, imposada, no ha estat acceptada pel jove esportista, al qui tal vegada no se l'ha deixat creixé i deixar-lo triar dins del ventall de les nombroses activitats esportives, i que avui en dia és poden trobar arreu de la nostra societat.

Però per si això fora poc, amb la millor intenció del món, en molts casos, els pares s'han convertit amés em entrenadors, preparadors físics, dietètics, consellers i representants, creant-se al voltant de tots ells unes falses expectatives que en la immensa majoria dels casos i quan els resultats que s'esperaven no arriben, es cau en el desànim i en l'abandó d'allò que tant els havia omplert i motivat, perdent-se la possibilitat de "reclutar" un possible bon educador i col·laborador per tal de fer d'aquesta noble activitat una roda sense fi, ja que els jugadors d'avui en dia han de ser els possibles entrenadors i directius del demà i són aquests els que hauran de agafar el relleu dels que avui intentant en més o menys fortuna regir el destí dels equips i clubs als que poden pertànyer.

Últimament hem viscut la fugida o deserció de sers jugadors, considerats en molts casos com a nostres per el seu llarg pelegrinatge pels diferents equips de l'entitat, on els vàrem veure créixer com esportistes i un cop han aconseguit arribar al nostre equip més representatiu, han decidit provar altres llocs, decisió que respectem però que se'ns fa difícil de comprendre quan el canvi es produeix per anar a jugar a un altre equip de similars condicions i nivell esportiu, primant només la qüestió econòmica o bé l'egoisme esportiu anteposant només el seu propi interès i menyspreant tot allò que per tenir tant a l'abast no se li dona la importància deguda i la veritat és que tots i cadascun d'ells, amb el pas del temps i amb el cor a la mà, se n'adonen de l'error que varen cometre en el seu dia, ja que no hi ha res més bonic que ser apreciat, respectat i estimat com a persona i esportista allà on et varen veure créixer com a jugador i persona.

Si esportivament, per les qualitats de qualsevol jugador, el Club se'ls fa petit, nosaltres com a club i com a persones que apreciem als nostres esportistes serem els primers en aconsellar-los en aquestes difícils decisions, però fora bonic que sempre tingueren present d'on provenen i que si la fortuna no els ha estat propicia, la primera opció que haurien de plantejar-se hauria de ser la d'on provenen, fen bona la dita "roda el món i torna al born" i posar a disposició dels més joves les seves experiències viscudes per tal d'aconsellar decisions que puguin resultar errònies.”

Més enllà de la Riera també..........

Mes enllà de la Riera també hi ha bàsquet, d’això estic segur que tots en som conscients, encara que per alguns sembli insignificant, però no ho es ni de bon tros. El Bàsquet a Mataró ve arrastrant de fa temps conductes, segurament, mal enteses i que aquestes en anat degenerant en noves conductes i conclusions errònies, que en alguns moments han portat a una falta d’entesa entre el clubs que existien en aquells moments, però amb el pas del temps les persones responsables d’aquests clubs també han anat canviant i això ha portat que en els darrers anys s’hagin intentat crear noves i revolucionares formules per tal de millorar el nostre basquetbol local, i sincerament, crec que els esforços que s’han invertit han estat francament fructífers pels interessos en general de bàsquet.
Ara un cop superada aquesta primera fase, que ens va portar a conquerir uns campionats i subcampionats d’Espanya i un cop, aquest projecte segurament no podia seguir en el seu estatus que es trobava, per la qual cosa es va desistir del mateix, ja que anar més enllà podria haver significat la desaparició d’algun o alguns clubs per crear-ne de nous, cosa per la qual no es va engegar aquesta tasca, i és aquí on ens arriba un nou repte de treball que, nosaltres com primer motor del nostre basquetbol, volem assumir amb voluntat de sumar esforços per millorar aquest esport localment.
Fruit d’aquestes intensions es el nou plantejament que fem amb la A.E. Boet Mataró, volem conjuntament poder-nos ajudar i complementar mitjança una vinculació entre ambdós clubs, que haurà de resultar beneficiosa per la millora esportiva i social de les nostres Entitats.
Arrel d’aquestes intencions no ha d’estranyar a ningú que puguin haver-hi algunes cessions de jugadors o jugadores entre els nostres clubs, col·laboracions entre entrenadors, compartir instal·lacions i en definitiva un veritable apropament i on el nostre veí ens ajudi a creixa en qualitat a la vegada que nosaltres els ajudem a creixa en quantitat.
No us estrenyeu doncs, que aquest any quan veieu els equipatges de joc de la AE Boet Mataró, tinguin el mateix format que els de la U.E. Mataró i que els seus equips sèniors constin inscrits a la FCB amb el mateix nom que els de la Unió “Platges de Mataró”
Tot sigui pel bé de tots, tot sigui pel bé del Bàsquet, tot sigui pel bé de Mataró.