dimarts, 26 d’octubre de 2010

Del futur complex esportiu

Aquest passat dissabte el Institut d’Esports de l’Ajuntament de Mataró, va posar en pràctica una bona iniciativa i va convidar a tots aquells afectats o interessats en formalitzar unes visites oficials i guiades a dues instal•lacions emblemàtiques dins el mapa esportiu del país, com son el Àtrium de Viladecans i el Complex Esportiu de Guiera a Cerdanyola del Vallès, on els diferents responsables d’aquests Centres esportius, culturals i socials, van acompanyar i atendre molt amablement a tots els expedicionaris mataronins


I la veritat es que va resultar molt positiva a la vegada que entenedora, doncs no hi ha res millor que veure amb els teus propis ulls i tocar amb les teves pròpies mans, el que ha de significar la nova instal•lació que ha d’enmarcar-se dins el Triangle de Molins.

El nostre Alcalde en el dia de la presentació dels nostres equips, ja en va fer especial menció de les intensions del Consistori en tirar endavant aquest macro projecte que haurà de ser la solució definitiva pel nostre esport, a la vegada que haurà de donar cabuda a altres mancances veïnals així com suplir l’actual i caduca piscina municipal del Parc Central.

Ara doncs, queda el més important, definir entre tots el que realment pretenem d’aquest nou equipament, per mi ho tinc prou clar, ha de ser un equipament que s’emmarqui dins el seu entorn i que ha de ser volgut i estimat pel barri que l’ha d’acollir i on hi tinguin el seu espai l’esport de competició, en aquest cas el bàsquet, l’esport de lleure, amb zones d’aigua i un complert gimnàs, sense oblidar-nos de les parts culturals i socials i es aquí on tots ens hi haurem d’esmerçar per ser prou imaginatius per dotar en aquest sector d’uns equipaments que siguin necessaris, com poden ser una biblioteca, guarderia, sales d’exposicions, dependències com a secretaries per les diferents entitats socials o culturals de l’entorn, restaurant, pàrking, etc.

El que si ens agradaria es que el que es faci, pugui ser un nou referent i modèlic equipament i que la sana enveja que varem sentir aquest dissabte la puguem transmetre a d’altres.

No s’ha de corre, però no ens hi podem encantar i si l’obra en si per la seva envergadura, s’entén que ha de ser d’una llarga durada, en més motiu ens hi em d’embarcar el més aviat possible, que la gent ara il•lusionada no caigui en el desànim per manca de més informació o de l’aprovació definitiva del projecte que s’haurà d’endegar, el ideal seria fixar-nos una data límit i el 2015 podria ser un bon any.

Esperarem esdeveniments i em de procurar remar tots en la mateixa direcció i coordinació. Veurem, de moment s’ha donat un petit gran pas.

divendres, 4 de juny de 2010

Adéu Joan, Gràcies Joan.

Adéu Joan, te'n vas, tu ho has decidit per que creus que es el millor per tu i pel teu equip i club que tan has demostrat estimar, ens varem conèixer quan jo començava aquesta etapa en la meva vida com a president d'aquesta entitat, es a dir fa uns dotze anys i sempre em tingut una més que bona i cordial relació, relació que encara que sembli que avui s'hagi pogut acabar et prometo que no deixaré que pugui ser així. He perdut un gran entrenador i col·laborador, però a partir d'avui he guanyat per sempre més a un gran amic; son moltes coses les que ens uneixen, la forma d'entendre la vida així com dels nostres gustos i afeccions comunes, poder per això sempre ens hem entès a la perfecció.

I ahir, escoltant-te els teus raonaments, no puc més que dir-te que estic amb tu i al teu costat, que em sap greu que, segons tu, no hagis pogut connectar amb gent del Club, que després de la gran temporada duta a terme, la millor de la història d'aquest Club, no t'hagis sentit suficientment estimat, qüestions que sempre has valorat per sobre d'altres condicionants.
Adéu Joan, te'n vas, tu així ho has decidit i respectem la teva decisió, ens a sap greu, però per sempre més la U.E. Mataró serà casa teva i amb mi sempre hi trobaràs a un fidel i estimat amic.

dilluns, 26 d’abril de 2010

Seguirem amb el nostre compromís.

Ara farà més o menys un any, es van prendre unes decisions prou complicades i sabent de que si aquestes apostes no sortissin bé, tots em resultaríem afectats.
Però ara puc dir i en veu alta, que com a mínim el que es va projectar en el seu moment ha donat els seus fruits i de la millor manera possible.
Sabia perfectament el que ens hi jugàvem i encara que molts, en aquell moment, no ho compartissin o no ho entenguessin, creia que era el millor que podíem fer pel bé del Club, el temps ha passat, tothom ha treballat de valent, tots hi han posat el coll amb forces renovades, i els resultats han esdevingut molt satisfactoris. Encara ens queda un mes d’alta competició, però de moment ja gaudim d’un Campionat de Lliga EBA del grup Català-Aragonès, el femení de Lliga Femenina 2 ha assolit el seu objectiu de salvar la categoria i amb nota, onzenes classificades, les Júniors ahir es proclamaven Campiones de Catalunya, el Sènior B fem. estar a un pas de disputar l’ascens a Copa Catalunya, El Sènior B mas. segurament també assolirà l’ascens a primera Catalana, el Cadet fem. la setmana que ve jugaran la Fase Final del Campionat de Catalunya, el Infantil fem. es troba també en aquesta mateixa trajectòria, el Cadet mas. ha recuperat la plaça a Preferent i el Júnior mas. l’haurà d’intentar salvar en aquestes properes setmanes.
Tot això ens omple de satisfacció i personalment estic més que satisfet, no per mi, sinó per les persones en les quals hi he confiat, les quals no m’han decebut en absolut i a les quals les hi vull agrair de tot cor la confiança que ens han demostrat.
Les decisions dels directius no son gens senzilles de prendre i més quan ens afecten sentimentalment, i hi a cops que ens podem equivocar, però aquestes sempre es prenent amb coneixement de causa i amb l’esperança que han de resultar beneficioses per tothom.
Segurament que en les pròximes setmanes n’haure'm de tornar a prendre d’aquestes complicades decisions, pel que m’agradaria que tothom entengués que les que es puguin prendre, siguin del ordre que siguin, esportives, socials i econòmiques, es prendran, en coneixement de causa, per seguir en aquesta línia ascendent de treball i resultats ; l’únic que demanem es la comprensió i el recolzament necessaris per seguir sent un dels clubs referents dins del nostre esport.
No vull deixar passar l’ocasió per felicitar doncs a tots els nostres entrenadors i jugadors, en especial a l’Albert Illa i en Joan González, ja que han fet història en el Club, així com als nostres coordinadors, en Cèsar Aneas i en Joan Manel Rovira, i encoratjar-los per que puguin seguir amb les mateixes il•lusions i complicitat que han demostrat fins el dia d’avui amb la nostra entitat.
Gràcies de tot cor, sense vosaltres no ho podríem assaborir.

dimarts, 16 de març de 2010

Fins on arriba el nostre compromís.

Ja fa dies que hi estic donant voltes i més voltes de com exposar i encarar un tema, per amí molt preocupant, i es la insolidaritat que darrerament vinc observant en diferents col·lectius del nostre club.

No puc entendre aquest afany desmesurat en la competició i més a nivell de formació o inclús de pre-formació esportiva, on sembla que només priva el resultat i aquest ha de ser el de la victòria, i a sobre comparant els diferents resultats de les diferents generacions dels equips del nostre propi club com si d’una rivalitat es tractes.

El més trist de tot es que aquesta rivalitat malt entesa, no ve del propi esportista, sinó dels seus respectius pares i a vegades dels mateixos entrenadors, que s’obliden que tots formem part d’un un sols Club, que aquests esportistes estan descobrint l’esport, que s’estan formant com esportistes i com a persones per la vida, i que els resultats, encara que importants, no han de ser lo primordial.

Quan un jugador o jugadora es compromet i s’obliga amb la nostra entitat i per tal fet tan ell/a i el seu pare/mare o tutor, signant la corresponent llicència federativa, ho fan per el Club i no només per un equip en concret i si els seus responsables esportius consideren que aquest/a esportista, pel bé d’ell/a i la seva progressió, així com per col·laborar amb un altre equip de l’entitat, aquest/a ha de jugar o entrenar amb un altre equip del club, amb el qual a priori no hi tenia cap altre compromís, ha d’entendre que si això li es possible i no li ha de causar cap problema amb els seus estudis o activitats, hi ha de implicar-se, i el mateix han d’entendre i acceptar de bon grat aquesta col·laboració els jugadors/es i el seu entorn de l’equip receptor d’aquesta col·laboració.

No tota la felicitat dels nostres fills i esportistes vindrà única i exclusivament de la mà de les victòries, ja que la relació humana i la implicació en la consecució de petites fites seran tant o més important que les primeres; passats els anys les victòries i els títols aconseguits com efímers que són, passaran i ningú més que els afectats els recordarà, en canvi les amistats conquerides sempre hi seran i hauran de perdurar en el temps com el millor dels llegats que hauran pogut conquistar.

Crec sincerament que el partit més important que ens hem de proposar guanyar, ha de ser el de la comprensió i compromís a la vegada que la fidelitat amb l’entitat, amb uns colors i amb la seva gent, si aconseguim aquesta victòria ens semblarà que tenim els millors entrenadors, les millors instal·lacions i quan algun dels nostres equips se jugui algun alguna cosa més que el partit i se senti arropat, estimulat i estimat per la resta dels seus companys i companyes, la victòria estarà conquerida encara que el resultat pugui ser advers.

Aquest compromís ha de ser recíproc ja que si el jugador/a ha adquirit aquest compromís al llarg dels seus anys en l’entitat, el club també ha d’adquirir aquest compromís, intentant i lluitant amb tots els seus mitjans per intentar donar una sortida el més digne i esportiva pels que s’ho hagin guanyat i puguin arribar a defensar els seus colors en algun dels nostres equips sèniors. Això també s’ha d’estendre i entendre en favor dels nombrosos entrenadors que per un casi no rés col·laborant dia a dia amb l’entitat.

Som una família encara que nombrosa i així ho em d’entendre i com a bona família que em de procurar ser, ens hem d’ajudar els uns als altres pel bé de tots, avui es per mi, demà serà per tu.


diumenge, 28 de febrer de 2010

Ja el tenim a tocar.



Darrerament he tingut aquest mitja de comunicació molt oblidat i no per que no tingues res a dir sinó, pel ara no tinc temps, o ara no em va bé, ja m’hi posaré més tard; però en realitat el que passa es que els dies van corrent i com més ho deixes


més costa tornar-t’hi a posar, fins avui que he decidit tornar a escriure per posar en coneixement de la gent, si és que no ho estant d’assabentats, de que el Pavelló del carrer Euzkadi ha entrat en la seva recta final i esperem que d’aquí poc ja es pugui utilitzar per part dels nostres esportistes i que l’esforç que ha fet l’Administració local comenci a donar els seus fruïts.

Hem de creure que aquesta instal·lació ens haurà de treure de penes i que la propera temporada els nostres menuts i no tant menuts, podran entrenar-se amb unes millors condicions esportives, al resguard del mal temps i amb millors materials, espais i equipaments esportius; segur, però, que també i d’entrada, significarà un canvi important per moltes famílies, ja que acostumades a la Riera o al Palau del Passeig Carles Padrós, el fet de tenir de traslladar-se fins a la Via Europa, de sobta pot significar un trasbals que haurem d’intentar superar de la millor manera possible, ja que el canvi qualitatiu serà molt important i l’esforç crec que valdrà la pena.

Aquesta instal·lació, com aquest dies ja s’ha posat de manifest per part dels responsables del nostre Ajuntament, no serà la nostra ubicació definitiva, aquesta haurà de ser la que s’està projectant a la zona del Triangle de Molins, però mentre això no cristal·litzi, gaudirem d’unes magnifiques instal·lacions modernes i polivalents.

Crec que ens hem de congratular de que així sigui.

Mentrestant us deixo unes fotos del nou equipament per tal de que aneu fent boca.

PD. Intentaré ser més constant en aquest mitja, al menys la intensió hi serà.





dilluns, 29 de desembre de 2008

Torneig de Nadal

Bé, el 12è Torneig de Nadal de Bàsquet Femení i 5è Memorial Adolfo Garcia, se acaba't i jo personalment no n’he pogut gaudir-ne, ja que una inoportuna i beneïda grip m’ha deixat fora de combat per uns dies, coincidint malauradament amb les dates del torneig, i haure d'aprofitar aquest mitja per fer arribar el que m’hagués agradat poder posar de manifest en l’acte de clausura del mateix i que no és altre cosa que el següent:
Primer de tot agrair públicament la dedicació i hores invertides en l’organització d’aquest 12è Torneig de Nadal, abocades per la Carme Font i en Cèsar Aneas, que juntament amb els seus col·laboradors han estat els veritables artífex de que el mateix arribes a bon port. Així mateix agrair la comprensió obtinguda per part de tots els equips participants, ja que el que no podia preveure l’organització es que el Déu Zeus, fes de les seves el dia de Sant Esteve i amb un temporal de vent i pluja malmetia la coberta de la pista de La Gàbia i com a resultat provoques unes goteres que ens van fastiguejar la primera jornada del torneig, però un cop superat aquest tràngol i amb la bona predisposició de tothom, pel que m’han dit, es va poder gaudir d’unes jornades festives amb el bàsquet com a protagonista d’aquestes diades d’agermanament entre totes les jugadores participants.
Aquests fets inoportuns, que han estat a punt de fer-nos enrere, ens han de demostrar que amb ganes i imaginació tot es pot superar, de totes maneres vull fer-vos una promesa que espero es pugui complir, al menys personalment hi posaré tot el que de la meva part hi pugi posar, i es que en la propera edició d’aquest Torneig el puguem celebrar amb una nova instal·lació que s’està construint a toca de la Via Europa, en el carrer d’Euskadi i en el qual hi podrem portar endavant el mateix al disposar de tres pistes de joc reglamentàries. Torneig que podria significar la inauguració oficial o oficiosa d’aquesta instal·lació i a la que ens agradaria poder comptar amb tots el Clubs i equips que han participat en aquesta darrera edició, per tal de rescabalar-los de les possibles molèsties que els hàgim pogut ocasionar.
Donar les gràcies a tots els col·laboradors desinteressats que han aportat el seu esforç, als àrbitres per la seva comprensió i aportació i felicitar a totes les jugadores per la seva implicació i la seva esportivitat i desitjar-vos a tots, un BON ANY 2009 i que gaudiu del bàsquet.

Beneïda Grip

Quan em disposava a fer l’escrit de la cloenda del Torneig de Nadal, al qual no hi vaig poder assistir per causa (no li vull dir culpa) d’una Grip, en el mateix l’anava a qualificar de “maleïda” però vaig reflexionar un moment i tal vegada fora més correcta anomenar-la beneïda, ja que ben mirat i pensat, l’hauríem de dir beneïda grip, sempre i quan no hagi de suposar un risc per la salut o la vida d’una persona, ja que La Grip, a part fer-te’n adonar de la quantitat de muscles i ossos que tens en el teu cos i el mal de cap que t’aborda en arribar la nit, poder es dels pocs que ens fan parar i baixa de la nòria de la vida, posar el peus a terra, desconnectar de tot per uns dies, quedar endormiscats i mentre tant somiar veritables somnis quasi reals que quasi es poden tocar, i amés et dona temps per posar ordre a les teves idees i a sobre qui mes t’estima i estimes et cuida com si fossis un nen petit, el nen que no voldries haver deixat de ser mai. Per tant com voleu que li digui “maleïda”. Benvolguda grip que tinguis un curt any i em tornis a visitar amb dolçor quan tu vulguis, saps on tens casa teva.